Nit de bressol,
on les ones porten la mar immensa,
rossinyol,
que l’amor es mes gran que el pit nu alleta’n
i les fulles emprenen el camí,
malgrat els meus ulls, veuen darrera el vidres de la finestra
com el temps despulla
les ones del mar.
Ulls de mitja nit,
com el cant matinal de la aurora que desperta,
com el cor bategant a la sang que m’envolta el teu cor,
rossinyol,
que l’herba es frondosa i verda
i las meves mans canten al amor del teu bressol.
Una llàgrima ha creuat el univers
mes jo se
que es l’arbre que arrela la terra
que m’arrela al teu volguer...
Quantes nits d’estels,
quanta llum, amb la saviesa profunda del ulls,
els teus ulls.
Tornaran altres temps, rossinyol,
altres cants
i altres pluges, que facin florir el teu pit
per alletar-me de nou.
El silenci es la paraula
dels meus ulls, sobre el teu amor....
rossinyol.
No hay comentarios:
Publicar un comentario