Lloat el silenci
sobre el cingle
de la vida,
les animes troben,
el batec infinit de l’amor,
i la llum esdevé,
com la pluja daurada sobre la pell d’un àngel
que xiula com el
vent, les hores d’un vuit encès, on l’esperit es un amb Deu.
Quan jo,
cansada de peregrinar, sobre les roques del
teu ventre,
sento sobre el
meu pit,
la ploma lleugera,
dels teus dits damunt el meu rostre,
comprenc,
que el temps ha
estat sempre
el camí immaculat,
d’una innocència que retroba, la mirada al horitzó d’una papallona,
tu,
que fornit en las
ones del mar
ets la serenor
del meu cor
i el blau immens de las fulles del arbre,
diga'm,
quin es el so
d’un Deu que
parla,
quan la mirada es
el profund del anima
i l’estel la llum
del teu cor,
bressol, que m’abraça.
No hay comentarios:
Publicar un comentario