"Plomes blaves"

Quan la nit, esdevé l’horitzó  de la claror,

amb les  perles blaves d’amor, la lluna deixa el seu cant.

Si jo fos,

el arbre que conte el misteri,

las meves fulles romandrien  sobre el fil del èter

i la paraula creixeria, com el batec d’una font, que en silenci estima les onades de la vida.

Si tu fossis,

la terra que envolta el vent

xiularies el so, d’una campana de bronze

i el raigs daurats del sol, l’anima que escolta.

Perquè el temps no te pressa,

quan la innocència es blanca com las mans,

i els ulls la mirada, d’un cel que s’obre, com les finestres de casa

a on els ocells fan nius,

i les seves plomes son blaves.