Quan la nit es
tendre, com la mirada innocent d’un au,
i la llum de la
lluna
es reflexa al teu
cor, que esdevé el meu univers
com el cant de la
pluja, que floreix en mi, com una donzella de pètals anacarats.
Fa temps,
quan el silenci era
fulla d’oblit
i els estels
caminaven sobre el meu llit nu,
sabia,
que hi havia un
rellotge,
a on les dotze de la nit, era una porta
oberta,
i en creuar-la,
el silenci era paraula
que portava la memòria
del teu rostre d’àngel.
Se,
que malgrat
la meva pell s’endinsa en les aigües del mar,
retorna a la
sorra,
a on la teva impremta es el batec del cor
on el temps es,
el record de la memòria.
Avui, tan llunyana
d’aquell silenci,
sento a la meva
anima
la mirada transparent
del teu amor.
No hay comentarios:
Publicar un comentario